Arsènic diatònic

El teatre físic posa de relleu el moviment dels actors i dóna peu a la investigació de tots els sons possibles de l’acordió diatònic.

A la fàbrica de les arts Roca Umbert hi ha l’escola Arsènic de teatre[1]. S’hi fa un curs anual de formació d’actors amb un treball integrador, on paraula, acció i gest es treballen de forma global. Una de les assignatures del curs és Teatre Físic que imparteix la meva amiga Laura Piqué. Li proposo de fer amb els seus alumnes alguna performance conjunta per al meu projecte. Ella i els alumnes s’hi engresquen de seguida, és l’avantatge d’estar en llocs on conflueixen diferents disciplines artístiques, l’olla bull amb diferents ingredients. Seria interessant veure que passaria si l’Esmuc, Belles arts, l’Institut del teatre i el Conservatori superior de dansa compartissin alguns espais i assignatures on la gent de les diferents disciplines es coneguessin i poguessin treballar plegats en projectes interdisciplinaris. Abans d’entrar a l’Esmuc m’atreia la idea de poder agafar assignatures optatives d’altres centre, com per exemple de l’Institut del teatre, però malauradament amb el nou pla d’estudis això ara és impossible. Opino que l’especialització tan sistemàtica de l’artista és en part bona per adquirir aptituds excel·lents en un camp determinat però priva d’altres tipus de creativitat més interdisciplinaria i innovadora.

Imatge 15. Improvisacions amb els alumnes d’Arsènic.

Abans de començar a crear amb els actors em plantejo la metodologia de treball. A nivell escènic, com a línia a seguir, visualitzo els espectacles de Carlos Santos plens d’imatges sonores i plàstiques amb metàfores ben suggeridores. A nivell musical, fent el paral·lelisme amb els actors que en aquest cas treballaran més el cos i no tant la veu, m’interessa imitar-los i treballar més l’acordió com a cos i no tant com  a veu: és a dir, treballar a nivell musical tots els recursos sonors i tímbrics de l’acordió i no tant l’aspecte melòdic o harmònic per lligar-ho amb l’estètica teatral treballada. Igual que els actors treballen la musicalitat del moviment, jo com a instrumentista treballo la fisicalitat de la música.

L’equip el formem 6 actors (des del primer moment jo sóc a escena amb ells) dirigits per la Laura.  El primer dia els ensenyo el meu local, les meves creacions i la línia d’investigació. Els actors amb aquestes explicacions i amb l’acordió diatònic com a leitmotiv, fan un treball previ a classe representant en moviment els materials i qualitats de l’acordió (fusta, aire, botons, pressió, manxa…). Consensuem la manera de treballar: primer farem una sèrie llarga d’improvisacions i a les últimes sessions concretarem alguns aspectes. Farem com en la commedia dell’arte on s’estableix un canovaccio, un guió senzill i sense massa detall amb marge per a la improvisació.                                 .
Per aquelles dates tinc una trobada amb en Marcel·lí Antúnez per parlar de dubtes que tinc sobre el seu Curs de sistematúrgia. M’interessa saber com mescla teatre i arts plàstiques i quin és el seu procés creatiu. Insisteix en buscar un motiu de treball i escoltant la meva idea de recerca em proposa la paraula Pneuma. De seguida em sedueix.  Per una banda Pneuma literalment és aire o respiració, metafòricament és aire vital o esperit animador i entre els grecs és el principi vital conscient de tot organisme, l’esperit i l’alè. Per altra banda neuma és un signe de notació musical emprat a l’edat mitjana en el cant gregorià o altres cants litúrgics i ve del grec antic Pneuma. És a dir que aquesta paraula engloba conceptes com música, aire, vida i respiració transversals en tot el meu projecte.

Imatge 16. Improvisant amb els actors d’Arsènic

A les següents trobades, amb les premisses de treball que hem definit i Pneuma com a paraula de referència, treballem les improvisacions i se n’esdevenen algunes reflexions, motius i idees interessants a comentar: El viatge col·lectiu. L’escolta atenta i el diàleg necessari. Percepció tan del moviment i la quietud com del so i el silenci, un paral·lelisme necessari per mantenir un diàleg entenedor. La dificultat i treball que em suposa tenir l’acordió per moure’m com els actors. La idea de corifeu inicial passa a la de cor, la meva sensació d’apoderament i manipulació dels actors amb la música canvia amb la interacció i diàleg amb ells per formar un sol cor. El so de la manxa de l’acordió esdevé la respiració d’aquest cor. L’intent, per part meva de no preveure la música que toco, per no condicionar els meus moviments, esdevé impossible; en canvi per als actors és sempre possible, esdevé un joc. Cada improvisació ens deixa una imatge, per exemple, al fons del mar aigües tranquil·les i a la superfície tempesta. Inclusió de percussió amb el cos per part dels actors. La necessitat de trobar punts de tensió i distensió. La retroalimentació del fet musical entre el músic i els actors. Assignar sons o timbres a moviments concrets per anar construint  un llenguatge comú. Exploració en escena per part d’ells de l’acordió com un element estrany. Entrada camuflada dels actors entre el públic per causar sorpresa. Utilització per part dels actors de sons típics del públic (esternuts, desembolicar caramels, moviment de cadires) per crear una partitura.            .
Treballant amb actors te n’adones que en teatre és necessari el conflicte tant com en música la tensió i dissonància, si no n’hi ha sempre acaba sortint. Igual que hem buscat la bellesa de les composicions amb el moviment del cos a escena, amb la música hem procurat crear imatges sonores interessants. Amb aquest material definim el guió final i sols ens queda gaudir a escena.

[1] Podeu consultar www.arsenic.cat