Habitualment els músics obeeixen el faristol; aquí s’intercanvien els papers i el faristol pinta la música que fan els músics
 Imatge 26. Treballant amb el programari Max |
Amb en Marco Domenichetti a part de tocar plegats amb el Duet Marcopol (acordió diatònic i piffero) ja fa temps que treballem la interacció artística a través de la tecnologia. Ell mateix a impartit el curs Conceptes d’interacció artística amb Pure Data[1] i Max que m’ha ajudat a veure les possibilitats del programari que utilitza i a familiaritzar-me amb el seu llenguatge informàtic per treballar-hi junts.
Ja feia temps que volíem investigar amb l’acordió diatònic midi Roland FRl8 i al gener del 2015 me’n compro un. Amb ell les possibilitat d’interacció es multipliquen: és com tenir un ordinador a escena. Ens permet, a través de la interfície midi connectada a l’ordinador, controlar el so, la llum i les videoprojeccions a escena en temps real. Assignant a cada botó de l’acordió una acció podem: reproduir sons diferents, variar la intensitat de llum, projectar fotos, reproduir vídeos, activar aparells elèctrics…. Investigant les possibilitats tècniques del Roland RF18 definim el concepte a treballar relacionat amb els eixos música i arts plàstiques del projecte i ens determinem a pintar la música.
 Imatge 27. Treballant en el Faristol cromàtic |
El faristol amb la partitura és una font d’informació que el músic segueix amb més o menys rigor, depenent de l’estil musical i amb marge d’improvisació, però que físicament és un element invariable un cop creat. Amb aquesta performance pretenem revertir el fet. A partir d’una partitura en blanc que, a causa de la intervenció sonora improvisada dels músics, esdevé una obra gràfica essent així una font de gaudi sonor i gràfic a la vegada. Els músics no interpretem la partitura, ella interpreta el que toquem. El faristol passa a ser el cavallet i la partitura la tela en blanc del pintor.
Per dur-ho a terme creem el Faristol cromàtic com a taula de joc on cada un de nosaltres amb el nostre instrument hi pintarem diferents formes i colors.
Per començar creem un vídeo sobre un fons blanc amb diferents recursos gràfics; gotes de pintura, traços de pinzells, regalims, diferents textures… El programa Max[3] té com a font motora aquest únic vídeo i les nostres accions sonores (transformades en ordres informàtiques a través d’un micròfon per al piffero i l’acordió diatònic connectat via midi) fan referència i activen parts d’aquest vídeo des de diferents frames (fotogrames per segon). El programa tracta els dos vídeos amb efectes diferents (reproduir a partir del frame triat, anar enrere, congelar la imatge, fer-la blanc i negra, invertir-hi els colors…) Finalment els dos vídeos mesclats es projecten al faristol cromàtic amb el sistema de mapping.
La idea és que el públic relacioni clarament el so d’un instrument amb una imatge i pugui destriar què fa cada un dels músics al faristol cromàtic. Per això busquem un tractament per representar la melodia (que habitualment serà un pinzell fent una línia) o l’harmonia (que sovint seran taques de colors). També fem una introducció on es presenten els dos instruments amb traços que es van acumulant al faristol per que el públic entengui com funciona al nostra proposta i es vegi que el tractament del vídeo és en directe. Com a final ens gravem nosaltres mateixos que sortirem projectats saludant dins el faristol cromàtic, interactuarem en directe amb la nostra gravació saludant els quatre a la vegada: un petit gag còmic per acabar.
El que ens interessa amb en Marco és el fet que la gent es pregunti perquè ho fem i no com ho fem. Que la tècnica quedi en un segon pla i primi el concepte de la performance que és pintar la música. Com quan el mag fa màgia i no intentes buscar el truc, simplement et deixes seduir i gaudeixes del resultat.
  Imatge 28. Dues textures diferents |
[1] A L’Aula d’arts i pensament contemporani. Impartit per Marco Domenichetti els dies 23, 24 i 25 de febrer del 2015
[3] Max es un entorn de desenvolupament gràfic para música i multimèdia
Pol Aumedes 