Partitures pintades

La música feia temps que havia substituït  la meva activitat artística en les arts plàstiques. Per reprendre  el contacte amb les belles arts començo una rutina diària que consisteix en fer un dibuix al dia. Com qui agafa l’instrument i fa escales amunt i avall. Això ràpidament em condueix a l’autoretrat. I amb la idea dels diferents eixos com a treball de base, ràpidament començo a incorporar-hi elements musicals, com partitures de composició pròpia o la cinta que faig sevir per lligar els micròfons a l’acordió, tot amb la tècnica del collage. Això m’apropa a les imatges que en surten i m’hi sento més identificat. A l’autoretrat en la composició de l’acordió hi incorporo els plecs típics tant característics d’aquest instrument que, poc a poc, esdevindran un element recurrent i una idea temàtica del meu projecte.

Imatge 5 Autoretrat
Imatge 6 Partitura pintada

 

Després d’una llarga col·lecció d’autoretrats em centro en la idea de la partitura. Sempre he observat com els músics tractem les partitures, amb un cert menyspreu les dobleguem i les guardem a la funda de l’instrument. Són elements que contenen la nostra música, simples transmissors i ara observant-les detingudament des de la vessant plàstica tenen una estètica implícita interessant. Reflexionant sobre això intento dotar les partitures d’un valor afegit com els quadres o les escultures que per elles mateixes ja són obres artístiques. Les primeres partitures que treballo les transformo gràficament en acordions, les pinto amb els colors que em suggereix la música que hi ha escrita i les plego com si fossin acordions. Sota els plecs s’hi amaguen motius i sons que no es descobreixen fins que no s’obren, com fa l’acordió al sonar. El volum que prenen els dóna un caire de baix relleu escultòric.  L’analogia em sembla interessant i hi treballo força.   Cada composició que faig té el seu color  i la seva textura tant a nivell musical com gràfic. Plegada té un color, desplegada un altre. Així les partitures que els músics sempre hem considerat simples papers esdevenen per elles mateixes artístiques i interessants a nivell gràfic.

Imatge 7 Cantaparla

Seguint aquesta línia de treball apareix el joc dels llenguatges. Pinto partitures tan al límit que esdevenen  il·legibles i impossibles d’interpretar o escric textos sobre la partitura que també esdevenen il·legibles. En aquest punt la partitura pren tanta força estèticament que la música que hi ha escrita passa a un segon pla. Per comprovar-ho, amb l’acordió n’interpreto alguna basant-me més en els colors i formes que té i no tant en les notes que ja em resulten il·legibles.  Aquestes Partitures visuals  poden ser interpretades segons els colors i les formes.

La mescla de llenguatges em porta a contraposar-ne dos: l’escrit i el musical. Creo una altra línia de partitures visuals per ser interpretades amb la veu que anomeno Poesies musicals.  La notació musical forma l’estètica de la obra però s’hi barregen elements lingüístics, és a dir textos composats com a partitures que mesclen el llenguatge escrit i musical. Experimento i gravo diverses persones interpretant aquestes partitures per observar realment les diferencies entre cada interpretació. L’objectiu és buscar el límit entre la parla i el cant i creo el concepte de la Cantaparla[1]. Els intèrprets busquen la melodia en les formes de les paraules i les dinàmiques que els suggereix l’obra.

Imatge 8. Duet

Per últim i més centrat amb la instal·lació artística treballo amb la idea d’art-objecte amb elements musicals i escultòrics. Són jeroglífics tridimensionals i simbòlics. Per exemple en l’obra Duet treballo la idea de l’intèrpret absent. S’hi mesclen les partitures visuals, amb els faristols i elements tridimensionals com les mans. Una obra que el públic pot completar imaginant-se quins músics poden ser i com sonaria la música pintada a les partitures. Aquesta idea em durà més endavant a crear el Faristol cromàtic. (veure capítol 10)

Tot aquest treball plàstic em connecta altra vegada amb els materials, formes i textures. M’empeny a crear una estètica pròpia per donar uniformitat a tot el projecte, aspecte molt important quan posteriorment les arts plàstiques és mesclin més profundament amb la música que estètica i conceptualment tinc més clara i treballada.

[1] La idea em sorgeix llegint el llibre 1984 de Gorge Orwell. A través de la Novaparla crea paraules a partir de dos conceptes mesclats com: Parlaescriu, Doblepensa o Parladànec.

Anuncis