Sempre he observat com els músics tractem les partitures, amb un cert menyspreu les dobleguem i les guardem a la funda de l’instrument. Són elements que contenen la nostra música, simples transmissors i ara observant-les detingudament des de la vessant plàstica tenen una estètica implícita interessant. Reflexionant sobre això intento dotar les partitures d’un valor afegit com els quadres o les escultures que per elles mateixes ja són obres artístiques. Les primeres partitures que treballo les transformo gràficament en acordions i les pinto amb els colors que em suggereix la música que hi ha escrita. Les plego com si fossin acordions. Sota els plecs s’hi amaguen motius i sons que no es descobreixen fins que no s’obren, com fa l’acordió al sonar. El volum que prenen els dóna un caire de baix relleu escultòric. Cada composició que faig té el seu color i la seva textura tant a nivell musical com gràfic. Plegada té un color, desplegada un altre. Així les partitures que els músics sempre hem considerat simple paper esdevenen per elles mateixes artístiques i interessants a nivell gràfic.
Seguint aquesta línia de treball apareix el joc dels llenguatges. Pinto partitures tan al límit que esdevenen il·legibles i impossibles d’interpretar o escric textos sobre la partitura que també esdevenen il·legibles. En aquest punt la partitura pren tanta força estèticament que la música que hi ha escrita passa a un segon pla. Per comprovar-ho, amb l’acordió n’interpreto alguna basant-me més en els colors i formes que té i no tant en les notes que ja em resulten il·legibles. Aquestes “partitures visuals” s’interpreten segons els colors i les formes.
La mescla de llenguatges em porta a contraposar-ne dos: l’escrit i el musical. Creo una altra línia de partitures visuals per ser interpretades amb l
a veu que anomeno Poesies musicals. La notació musical forma l’estètica de la obra però s’hi barregen elements lingüístics, és a dir textos composats com a partitures que mesclen el llenguatge escrit i musical. L’objectiu és buscar el límit entre la parla i el cant. Els intèrprets busquen la melodia en les formes de les paraules i les dinàmiques que els suggereix l’obra.
Per últim i més centrat amb la instal·lació artística treballo amb la idea d’art-objecte amb elements musicals i escultòrics. Són jeroglífic tridimensionals i simbòlics. Per exemple en l’obra Faristolatge, treballo la idea de l’intèrpret absent. Un mar de música, un repertori d’onades on s’hi mesclen les partitures visuals, amb els faristols. Una obra que el públic completa imaginant-se quins músics poden ser i com sonaria la música pintada a les partitures.
Pol Aumedes 